martes, 11 de mayo de 2010



De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de compendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibretat.

Registre civil

Salvador Espriu



Els meus ulls ja no saben

sinó contemplar dies

i sols perduts. Com sento

rodar velles tartanes

pels rials de Sinera!

Al meu record arriben

olors de mar vetllada

per clars estius. Perdura

en els meus dits la rosa

que vaig collir. I als llavis,

oratge, foc, paraules

esdevingudes cendra.

Registre elegíac

Salvador Espriu


No saps que les aixeyes s’han fet
Perquè no hi hagi l’aigua
I les cases Perqun`q hi passis
Més saludable fred, I els trens I els camins per al suport
Del meritori nivell
De la general felicitat?
Com que no vol mai ploure,
És clar que no hi ha llum,
I amb el diner no compres
Res del que vols i perversersament necesites,
Excepte l’entrada
Per al futbol de les festes
O per la inteligiblecursa nacional.

Registre satíric

DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel•lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.

VOCABULARI

- Ajaçar: Posar al jaç. /Jaç: Qualsevol cosa disposada per jeure al damunt.
- Decantat: Lloar en alt grau, ponderar.


CONTINGUT

En aquest poema Salvador Espriu i Castelló expressa el seu cansament de viure. Plasma en aquest poema un estat d’ànim dominat per la tristesa del mon que l’envolta. És una visió pessimista i desesperançada de la vida, on la solitud i el cansament del poeta omplen tot el contingut del poema.
El poeta sent la solitud, ja ni els versos dels grans poetes li ajuden a viure. Veu sense mirar com feia l’emperador nu del conte tradicional “El vestit de l’emperador”. Està tip d’ell mateix, de la buidor del seu missatge. Considera la mort com un alliberament personal. No creu en la salvació dels altres ni en la pròpia. Només vol descansar, morir sobre la terra.
El tema de la mort, tan insistent en la poesia d’En Espriu, apareix també en aquest poema. Es vol una mort “sense recança”, tranquil•la, serena, alliberadora dins un registre líric i elegíac.






NO CONVE QUE DIEM EL NOM [XXXVIII]

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

VOCABULARI
Palpentes: Ajudant-se de les mans en lloc dels ulls per encertir-se del camí, per evitar de topar, d'ensopegar, de caure, etc.


CONTINGUT

Aquest poema, No convé que diguem el seu nom..., de Salvador Espriu i Castelló(1913-1985) forma part del poemari La pell de brau (1960). És un exemple de com, durant el franquisme, els poetes compromesos havien de dir entre línies el que volien dir, sense ser massa explícits, per poder burlar la censura i salvar la pell. Salvador Espriu fa servir en el seus poemes el nom de Sepharad (nom utilitzat pels jueus sefardites per referir-se a Espanya) per parlar de l’Estat espanyol. En quant a la identitat del personatge encarnat en el poema pel cec i del qual diu que no convé dir-ne el nom, es tracta segurament del dictador en Franco.
Els primers versos sembla que dissimuladament s’estan referint al dictador. Segurament la censura no ho va entendre així, perquè els hauria prohibit. Després diu que no podem fonamentar la nostra vida en el buit, en el no-res ,sinó en els somnis que, encara que perillosos perquè són “castells de sorra”, ens permetran resistir en el temps de “cansament”(franquisme) per tal d’entendre la lliçó històrica o preparar-nos per el combat i la victòria futura sobre la mort i la dictadura.
Salvador Espriu fixa míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra. El poeta s’adreça a Sepharad (nom que utilitza per a designar Espanya quan l’autor es refereix a temes que considera molt importants, també utilitza aquest mot per a designar la península Ibèrica, fent servir el nom que utilitza la tradició mítica jueva per a designar Espanya). També farà servir en altres poemes els mots de “Lavinia” (Barcelona), “Alfaranja” (Catalunya),i “Konilòsia” (Espanya).
Quan Espriu diu “Escolta Sepharad està fent una paràfrasi de” l’Oda” de Joan Maragall que comença dient “Escolta Espanya” i segueix també la paràfrasi de les veus profètiques de la Bíblia ( per Espriu el llibre més important per la humanitat) que deien “Escolta Israel”. Com Maragall, Espriu fa una proposta moderna, reformista i revolucionària (sobretot en el franquisme), de diàleg entre els diversos pobles peninsulars, però no trencadora. És una proposta de diàleg en llibertat i diversitat.
Es tracta d’un poema amb un registre civil on el poeta es dirigeix a la col•lectivitat amb un missatge de to moral : “Els homes no poden ser si no són lliures”. Si no hi ha llibertat i Sepharad no escolta les reivindicacions fetes pel poble català per a defensar la pròpia identitat, aquest poble ja no serà. Desapareixerà com a poble. Així Espriu va ser sempre fidel a la llengua catalana i al seu país i la seva obra es llegirà en tota la postguerra, fins la seva mort, en clau patriòtica i consciència moral i nacional de la societat catalana.

CLASSIFICACIÓ

Els dos poemes es poden classificar:

1) Segons el seu registre:

a)“De tan senzill, no t’agradarà” és un poema amb un registre líric i elegíac. Espriu fa una reflexió sobre la mort. Es l’enyorança, el cansament , et to trist i pessimista que reflecteix el poema.
b)En canvi el poema “No convé que diguem el nom” té un registre civil. Espriu s’adreça a la col•lectivitat, a Espanya, per transmetre un missatge clar i contundent sobre l’essència de Catalunya i el seu compromís amb el país.

2) Segons els temes:

a)El poema “De tan senzill, no t’agradarà” estaria dins el primer gran tema del autor: la meditació sobre la condició humana centrada en els temes de la mort i lla llibertat. La mort com a una visió del món pessimista i desesperançada, la solitud, el cansament del poeta, la mort com a alliberament, etc..
b) El poema “No convé que diguem el seu nom” estaria dins l’univers del segon gran tema de la poesia d’en Espriu: La preocupació per Catalunya i el seu destí. Present en el llibre al que correspon el poema “La pell de brau”, hi ha reflexions i increpacions a Sepharad (Espanya) que no escolta i impedeix la llibertat d’un poble per ser ell mateix.

3) Segons els aspectes principals que caracteritzen la poesia de Salvador Espriu:

a) En el primer poema es pot apreciar un dels aspectes característics de la poesia d’Espriu: l’estil simbòlic i alegòric. Les imatges i els símbols són importants. Apareixen els símbols construits a partir d’ imatges de la natura (el vent, la terra). Però, no apareixen les referències culturals i literàries ( tret de la referència a l’emperador del conte infantil “El vestit de l’Emperador”), ni es presenten els mites que apareixen en el segon poema.
b) En canvi, en el segon poema apareix la presència de mites de creació pròpia com “Sepharad”( que s’identifica amb Espanya)i que està extret de la mística jueva


Salvador Espriu
FINS AQUI, PART DEL MARC



NOVES PARAULES D'AGUR
Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,
ni amb mots apresos al més savi lèxic,
ni amb rares pauses o subtils silencis,
no esgotaràs tots els noms de la mort.
Només recorda
que es diu vell caminant i també mur,
i com jo que parlo, i com tu que escoltes.
Després, si així ho vols i t'agrada,
vist que la lluna encara
surt puntual de la fredor del mar
i el vent, albardà foll,
xiscla i s'escampa per les seques vinyes,
et serà lícit de sentir-te culte
i, a estones, qui sap si felicíssim.

Aquest poema tracta e tema de la mort, i diu que a tothom li arriba la mort per molt intel.ligent o culte que sigui, i que no fa distinció
Vocabulari:
Lícit: justificable, acceptat
Subtil:refinat, superflu








SENTIT A LA MANERA DE SALVADOR ESPRIU

He de pagar el meu vell preu, la mort,
i avui els ulls se'm cansen de la llum.
Baixats amb mancament tots els graons,
m'endinsen pel domini de la nit.

Silenciós, m'alço rei de la nit
i em sé servent dels homes de dolor.
Ai, com guiar aquest immens dolor
al clos de les paraules de la nit?

Passen el vent, el triomf, el repòs,
per rengles d'altes flames i d'arquers.
Presoner dels meus morts i del meu nom,
esdevinc mur, jo caminat per mi.

I em perdo i sóc, sense missatge, sol,
enllà del cant, enmig dels oblidats
caiguts amb por, només un somni fosc
del qui sortí dels palaus de la lluna.
El poeta veu que arriba el moment de la seva mort i repassa mentalment la seva vida i descriu metafòricament les ultimes imatges que veu
Vocabulari:
Esdevenir: convertir-se en ,tornar-se
Rengle: fila


PART BALBOA




10- LLegeix atentament aquests poemes d’Espriu
-Classifica’ls amb l’ajut del quadre d’acord amb els registres estudiats.Digues per tant, en vada cas, si es tracta de poesía elegíaca , satírica o civil.
Text: B
Poesia :elegíaca
Text: C
Poesia: satírica
Text: A
Poesia: civil

ORACIÓ EN LA TEVA MORT

Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d'ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla.

L'autor quan veu el cel i no està el Sol, veu que una llum clara il•lumina els roures i volque apareguiel Sol i que la proxima llum que surti sigui més clara que les anteriors
Cementiri de Sinera


[II]

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.


Aquest poema honra a la patria de Sinera parla de temes geogràfics com el turons de pins i vinya i el pols de rials, es veu que és un poema introductori ya que és crea una base per el seguents poemes.


PART MARIMON

miércoles, 24 de febrero de 2010

-Trieu un poema per persona i expliqueu-ne el contingut amb les vostres paraules.
SOL, SOLET

Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mar hi era humit,
pro el sol hi era alegre.

Per lla a Sant Josep
el von sol, solet,
lliscava i lluïa
pel carreró estret.

I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.
Relaciona els moments alegres de la seva vida amb la felicitat que li provocava veure el sol.
Realitzeu els exercicis 1 i 4:
1-A:La mort, el misteri, el paisatge com a estat d’anim.
-B:Tema patriòtic
-C:Reflexions construïdes amb pretextos simbòlics
4-Mentre que Maragall pensa que la paraula ha de ser epontania la escola mallorquina usaba una llengua elaborada i cultai mentre que la seva poesía era estética y artificiosa la de Maragall era tal qual, “un acte de sinceritat”

L'ESPOSA PARLA
- Quan te parlo i l'esguard se t'esgarria
i escoltes i em mig rius, però no em sents;
quan, fugint de prop meu, se'n va fent via
el teu esprit al bell atzar dels vents,
jo veig la nau del pensament que et porta
navegar al lluny de l'horitzó marí.
L'empenta de l'amor també és prou forta
per dur-me al teu costat fins an allí.
Navego al teu costat com encantada,
empesa per l'amor que se me'n duu.
La via no conec ni l'encontrada:
sols sé que sóc l'esposa enamorada,
que avanço a vora teu i vaig amb tu.
Una dona que diu d’una persona que no el fa cas, però la dona l’estma i vol estar al seu costat però ella no pot.

Altres poeme

Exercici 3

Una persona esta enmorada de un arbre, veu com es mou i com mira a una flor enamorada..

1-Classifica els poemes d’aquesta part tenint en compte aquestes indicacions que et donem.
Títol dels poemes:
1. El comte Arnau.
2. La dona Hermosa.

5-Assenyala els poemes de Visions que s’acosten més per la forma a la poesía popular.Justifica la teva tria.
-El comte Arnau perque te versos liures y rima consonant.
-Sol,solet per la rima consonant i versos lliures.

6-Indica quins són els poemes que es relacionen amb aquests temes:
-Parlen de festivitats religióses: Els reis.
-És un enaltiment de la joventut.: Sol, solet.
-Mostren l’encís per la feminitat: L’esposa parla.
-Tenen com a origen un fenomen atmosfèric: En la mort d’un jove.
-Fan referencia a un fet autobiogràfic: El poeta.

9-Classifica temàticament els sis poemes de Cants amb l’ajut d’aquesta taula i justifica-ho.

10- En un dels cants de temática vitalista, Maragall empra el tòpic clàssic del carpe diem.Digues a quin poema ens estem referint i esmenta el vers.
Cant de novembre: gosa el momento que t’ha sigut donat.

11-Els tres cants de guerra són clarament regeneratistes.Justifica aquesta afirmació i analitzael marc històric en què es va escriure.
Crítica la societat catalana de la Restauració.

-Poema a triar:
Els reis
Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons...
Els somnis dels infantons
han granat.
Cap a Orient sen van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.
Heu sentit avui el chor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d'or,
mirra, encens?
JOAN MARAGALL

Explica que la nit de reis , els reis van a les cases i deixen els regals als nens i desprès tornen a Orient despres es pregunta si els nens an vist el rastre dels reis.

viernes, 5 de febrero de 2010

lunes, 1 de febrero de 2010

10-
Hurí:Es un àngel que espera als musulmans justos quan moren.
Al igual que els seus personatges la condició de mestissatge es fa patent en Guimerà al ser de pare català mare canària i estar a cavall entre les dues cultures.
11-
Es un drama realista perquè els fets son verosímils els personatges no nomes son reals sinó que son força semblants a la gent de l’època
1-
Brancal:Pedra col·locada a la part inferior de la porta.
Saca:Sac mes gros del habitual.
Traginer:Persona que transporta mercaderies d’un lloc a un altre.
Musc:De color fosc especialment morat.
Enlluernar:Acció de il·luminar a algú de manera molesta o dolorosa per als ulls.
Cautelós:Persona que vigila molt el que diu i el que fa per tal de que li surti bé.
4-
L’Oleguer treballa d’ajudant al magatzem i reacciona amb curiositat quan els pagesos entren a comprar el gra.
6-
El pas del temps
7-
Narrador omniscent en tercera persona.
9-
-Se la passaven d’una ma al altre com rajolí d’oli
-Dreturer i cautelós,com l’aranya de l’albenc

Daniel Balboa

Pag 165 n.4
4.1
Que hi ha problemes socials i te un llenguatge col·loquial.
4.2
Repeticions: Mata’m! mata’m!
Interjecions: Ira de Deú!
Dialectalismes: I desprès lo que Deu vulgui
Expresivitat: T’estimo Marta!
4.3
Que no es un superheroi.
4.4
-Mes no ací baix.
-Sí perque segons el romanticisme la civilització ha malmès els valors de l’homè.
-Aigua de mar es la Marta. Davallant salts i amarganta


Pag.177 n.15
15
Per els cercles literaris de la Renaixença y els consells critics de Josep Yxart y Joan Sardà y també perque li encanta Catalunya.
Pag.177 n.16
16
Les descripcions minucioses.



Carles Marimon


Exercici 3


MAR I CEL


Saïd és el capità d'un vaixell de pirates algerians, que han fet presoners a un grup de cristians després d’assaltar la seva nau. Saïd, com el mateix Guimerà, és un mestís, el seu pare era musulmà i la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a la Península Ibèrica. Com que van matar el seu pare, la mare decideix marxar amb l’expulsió dels moriscos de 1609.
Saïd , ferit, després de l’abordament del vaixell cristià, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia es diu Blanca, que també és la seva presonera, juntament amb la seva família.
Agraït per la cura, Saïd li otorga a Blanca alguns privilegis i amb el temps s’enamora d’ella.
Quan Saïd li explica a Blanca la història dels seus pares, aquesta s’emociona i comprèn que també ella està enamorada de Saïd. Aquest sentiment és difícil d’acceptar per tots dos , ja que pertanyen a dues religions diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.
Al final Joanot, un cristià renegat, company dels musulmans, decideix alliberar els presoners. Aquests es fan amb el control del vaixell i assassinen els pirates.
Carles, el pare de Blanca, renega de la seva filla en saber que estima a un musulmà i intenta matar a Saïd disparant-li, però Blanca es posa al mig i és ferida per la bala. Saïd agafa Blanca i tots dos salten al mar, morint. Al final, la mort dels dos protagonistes és l'única manera d’aconseguir estar junts . Viuen en dos móns oposats, un és el mar i l’altre el cel i només s’ajunten a l’horitzó que és la mort.







És va fer un musical d’aquesta obra per la companyia teatral “Dagoll Dagom”.


MARIA ROSA


Maria Rosa es una obra dramàtica en tres actes que tracta de les passions humanes.
Fou estrenada el 24 de novembre de 1984.
Relata la historia d’amor entre tres persones, la Maria Rosa, l’Andreu i el Marçal. El marit es detingut per l’assassinat del capatàs de les obres d’una carretera que estan construint i enviat a una presó de l’Africà, on moriria temps desprès.
Aprofitant que el marit es a la presó, Marçal, el veritable culpable de la mort, enamora a la Maria Rosa i es casa amb ella.
A més del tema amorós, també tracta els aspectes socials de l’època, com era la lluita de classes, les condicions laborals que tenien els treballadors, el analfabetisme de la classe obrera, la desigualtat que hi havia entre el home i la dona. L’obra reflectia els costums de l’època.
Entre les representacions més recents, destaca la que es va fe al Teatre Nacional de Catalunya, durant els mesos del març al maig del 2004, dirigida per Àngel Alonso i protagonitzada per Rosa Renom i Lluís Soler.







Portada del llibre escrit per Àngel Guimerà








LA FILLA DEL MAR



La filla del mar és la tercera peça de la trilogia de Guimerà, després de Maria Rosa i Terra Baixa. En aquesta obra el autor retrat el món mariner. Aquestes obres pertanyen a la època coneguda con “L’èxit” (1890-1900).
La filla del Mar, es publicà a l’any 1900.
Al igual que en l’obra de Maria Rosa, l’argument tracta sobre un triangle Amorós.
Dues noies, l’Àgata, arriba a un poble després d’un naufragi, i la Mariona, que viu a aquest poble, es disputen l’amor de Pere Màrtir, que era el noi macos del poble.
Guimerà també reflecteix a l’obra con eren el habitants del poble, “discriminació social” i els seus sentiments cristians








Portada del llibre “La filla del mar”











TERRA BAIXA

L’obra va ser estrenada per primera vegada en versió castellana a Madrid, l’any 1896, al Teatre Español.
El tema principal de l’obra és l’amor, però també tracta temes com l’opressió.
L’autor fa una aproximació a la societat catalana de l’època.
L’obra es divideix en tres actes, (presentació del conflicte, nus i desenllaç).
En el primer acte es presenten els personatges, el Sebastià i la Marta mantenen una relació amorosa en secret. Per evitar que la gent pensi que festegen, decideix casar la Marta amb un pastor que coneixia el Tomàs, anomenat Manelic. El Manelic baixa de la terra alta per casar-se amb la Marta, tanmateix ella no vol casar-s’hi perquè no l’estima, però al final es casant perquè l’ordena el Sebastià.
En el segon acte, el Manelic es trobà fora de lloc a la Terra baixa perquè tots els pagesos del poble es riuen d'ell per ser un ignorant que no se n’adona del muntatge creat per encobrir el romanç. A mesura que transcorre l’acte, el Manelic se n ‘adona del muntatge del seu casament i tot enfadat decideix tornar a la terra alta, al final la Marta s’ha n’adona que estima al Manelic i se’n van junts però el Sebastià i el mossèn s’assabenten de les seves intencions, i decideixen interceptar-los, desterrant el Manelic de la Terra baixa, i enviant el Perruca a denunciar-lo a la guàrdia civil. També tanca la Marta al molí sota la vigilància dels pagesos Perdigons.
El tercer acte es quan el Manelic apareix al molí i s’enfronta amb el Sebastià en una batalla a mort que guanya el Manelic. És en aquell punt que el Manelic diu: «He matat al llop». I la Marta i el Manelic fugen a la tranquil·la i pura terra alta.
L’obra es desenvolupa bàsicament en el molí que hi ha al poble, menys el casament que es fa a l’ermita.
Tres òperes es basen en l’obra Terra baixa:
La catalane, amb música de Ferdinand Le Borne i llibret de Tiercebin i Ferrier.
Tiefland, amb música d'Eugen d'Albert i llibret de Rudolf Lothar, estrenada a Praga el 15 de novembre de 1903.
Terra baixa, amb música de Salvador Pueyo i llibret de Guillem-Jordi Graells, escrita als anys noranta del segle XX, encara no estrenada

Assassinat del Sebastià en mans del Manelic.


Marc Rodríguez



Exercici 4


.LA PAPALLONA

La Papallona va ser publicada al 1882, és la primera novel·la llarga de Narcis Oller. La seva finalitat va ser la de descriure literàriament a la societat catalana de l’època.
No és una novel·la naturalista, sinó de transició, tant per la tècnica narrativa com pel seu contingut. Predominen els elements romàntics sobre els naturalistes.
L’obra tracta sobre Toneta, una noia orfe, pobra, ingènua, analfabeta i malaltissa, que és seduïda i abandonada per un papallona: el Lluís, que era un estudiant de Dret de classe social alta i que havia nascut a Ripoll. L’acció se situa a una Barcelona que encara no era industrial si no que encara era menestral. L’acció transcorre els anys 1867 i 1868, però ja s’apunten alguns canvis socials a la ciutat de Barcelona.
A punt de morir la Toneta, el Lluís, penedit, le diu que si es vol casar. La Toneta deixa un fill orfe fruit de l’amor arrauxat del Lluís, amor que, en el llit de la mort de la Toneta, esdevé sincer i autèntic.
Hi ha una exactitud en els diàlegs, una riquesa de les descripcions, i explicació dels antecedents biològics i psicològics de la protagonista.

Portada de la primera traducció francesa, de 1886, a cura d'Albert Savine.



L’ESCANYAPOBRES
L’escanyapobres és un novel·la escrita el 1884 per Narcís Oller. dibuixa les línies de la futura novel·la del segle XX.
Aquesta novel·la, d’extensió més aviat breu, desenvolupa el tema universal de l’avarícia, com ja van fer altres autors de la literatura universal com Plaute, Shakespeare, Molière .
L’acció transcorre el 1850 al poble de Pratbell, que, com Vilaniu, és una recreació literària del Valls nadiu de Narcis d’Oller
Els tres personatges centrals de l’obra són l'Oleguer, la Tuies, i el notari de la vila don Magí Xirinac.
Es tracta d’ una obra ambientada en una societat rural en procés d’industrialització.
Oleguer i la seva esposa Tuies personifiquen l’avarícia. En l’obra hi han elements que pertanyen a diferents corrents literàries de l’època.
L’anàlisi del context social, la tècnica descriptiva i l’element lingüístic de la novel·la s’adscriuen de ple en el realisme. En canvi, la descripció científica del procés de l’avarícia i la finalitat moral encaixen amb el naturalisme. Tanmateix, l’obra conté també alguns aspectes romàntics i d’altres costumistes




Il·lustració d'Opisso per a l’edició de 1946 ( Ed. Estel) de la novel.la




LA BOGERIA
Es una novel·la, breu basada en un fet real que l’autor va conèixer de prop: la mort d'un seu client. A la novel·la, un ric propietari de Vilaniu , pateix una malaltia mental
El protagonista és Daniel Serrallonga, un admirador del general Prim, no deixa de ser un tret autobiogràfic , i aquesta admiració pel general reusenc reapareix a la darrera novel·la, quan la protagonista agafa el mateix cognom: Pilar Prim.
El narrador és un dels personatges de la novel·la. L’acció comença el 1868, amb la coneixença del narrador i l'Armengol amb Daniel Serrallonga, fill d’una família de Vilaniu adinerada però amb molt mala estrella. Com ja recorda un personatge,el Daniel va venir al món amb la sentència feta. Serrallonga, fidel seguidor de Prim, aconsegueix l’acta de diputat. La mort en atemptat del general engega el seu procés cap a la bogeria. Aconsegueix una nova acta de diputat, ara sota l'ideari republicà , però les seves denúncies de pretesos complots només provoquen el rebuig i la indiferència general. De retorn a Vilaniu, Serrallonga es casa amb la filla d'un dels seus masovers. La relació es deteriora fins al punt que ell 'acusa la seva dona d'infidelitat. A principis del 1880, Serrallonga és una autèntica desferra humana: ingressa a l'Asil dels pobres i, aviat, al Manicomi d'Horta. Als tres mesos mor.




Portada de la 4a. edició de La Bogeria. (1929)





LA FEBRE D’OR

És la novel·la més extensa de Narcís Oller. Consta de tres volums escrits entre el 1890 i el 1892.
Tracta per l’obsessió pel diner, centrada en l’enriquiment fàcil dels nous rics, que és fan mitjançant l’especulació borsària.
La base històrica és real: la febre d’or que esclata a Barcelona entre el 1880 i el 1881. El protagonista, el menestral Gil Foix, deixa el seu ofici de fuster i es converteix en un ric burgès gràcies a la inversió borsària, però l'ambició per aconseguir més diners li porta a una cursa desenfrenada plena de riscos i extravagàncies.
A la fi acaba que el protagonista torna al seu antic ofici de fuster i completament arruïnat i mig boix.
Aquesta novel·la és una llarga llista de conspiracions, maniobres, deliris de grandesa, escàndols i contradiccions, i tot plegat ens pinta un gran quadre de la societat barcelonina.
Tant en aquesta obra, com la del Escanyapobres hi ha una intenció moralitzadora, hi ha una defensa del capitalisme productiu i un rebuig de l'especulatiu.
Amb La Febre d'Or Oller assoleix el ple domini de les tècniques realistes-naturalistes, es la obra es el punt culminant de la narrativa d'Oller i, per extensió, del realisme català. És una novel·la llarga i complexa, que vol retratar la societat catalana de la Restauració.


Portada de la primera part de La Febre d'Or publicada el 1928 per Gustau Gili.


PILAR PRIM


Es l’ultima novel·la de Narcís Oller i va ser publicada en 1906.
Està dins del corrent modernista, allunyant-se del realisme i el naturalisme.

Pilar Prim és la història d'una dona que lluita contra la moral convencional i els prejudicis que té una societat burgesa i hipòcrita. Tracta la frustració sexual i social de la dona en un entorn masclista, tal com es va fer en les novel·les de Madame Bovary, Anna Karenina o La Regenta.
La primera part de la novel·la transcorre a Puigcerdà, lloc d’estiueig de Narcís Oller. A la meitat de la novel·la, l'acció es trasllada a Barcelona. El personatge central, Pilar Prim, és una vídua jove i atractiva de 40 anys, que perdria l'usdefruit del patrimoni del difunt marit si es torna a casar. Tampoc no li ho posen fàcil ni el cunyat ni la pròpia filla, amb els quals no manté una bona relació. El final , aparentment ambigu, no pot anar més enllà perquè la moral de l’època no ho permetia i guanyen els bons, perden els dolents.



Edició de 1975, a cura d'Editorial Selecta. Casa de Puigcerdà on Narcis Oller
Passava llargues temporades i on
va escriure la major part de les
seves novel·les.

Marc Rodríguez

martes, 19 de enero de 2010

http://es.calameo.com/read/0001614268d7742578d1b?editLinks=1

nomes s'ha de seguir el link y es veu el treball, per seguir el link sha de clickar a sobre

lunes, 21 de diciembre de 2009

1. Cada component del grup buscarà una pintura, escultura i obra arquitectònica de cadascun dels moviments artístics d’aquest període (Renaixement, Barroc i Neoclassicisme), indicant l’autor i el nom de l’obra

Jacques Louis David,retrat de Napoleó
Las meninas de Velazquez
Venus de Bottitcelli

2. Cosulta aquesta web amb les obres de Vicenç Garcia: http://vallfogona.usuaris.net/
Seleccioneu un sonet per persona, copieu-lo, expliqueu-ne el contingut en quatre línies, indiqueu el tema, busqueu alguna figura retòrica i indiqueu les característiques barroques que hi trobeu
A una monja gravada de verola
Explica l’aspecte d’una monja amb verola i la compara amb un cadaver desenterrat perque els altres morts no volen veure, els elements barrocs son la mort i l’ambient de decadencia que envolta tota la historia.

3. Cada component del grup ha de buscar un goig, copiar-lo i sintetitzar-ne el contingut en quatre línies
Explica la fe de Santa Llúcia davant de les persuacions y les amenaces d’un cavaller paga que la lliga a uns bous perque la desmembressin, la intenta cremar viva, pero no ho aconsegueix perque deu la protegeix pero finalment la degolla

1.
BARROC
Pintura
Francisco Ribalta.
San Francisco abrazado al crucificado Lienzo

Escultura

Stefano Maderno
Santa Cecilia

Obra arquitectònica

Damián Forment
Basílica de Nuestra Señora del Pilar


2
RENAIXEMENT
Pintura







Pablo de San Leocadio
Virgen con el Niño y san Juanito

Escultura
Pietro Torrigiano
Estatual de San Jerónimo


Obra arquitectònica

Juan de Sariñena
Llotja de Saragossa

3
NEOCLASSISISME
Pintura

El juramento de los Horacios
Jacques-Louis David







Escultura
Jason y el vellocino de oro
Bertel Thorvalds.

Obra arquitectònica


Agustín Sanz
Puerta del Carmen

A LA INCONSTÀNCIA DE LES DONES

2.
CONTINGUT: Amb la pràctica i el pas del temps qualsevol cosa és possible que arribi a bon port. Fins i tot qualsevol animal pot aprendre i millorar el que sap fer. Només les dones , per la seva persistent inconstància no són capaces d’aprendre i de millorar amb el pas del temps i la pràctica.

TEMA: La misogínia per l’aversió que demostra l’autor cap a les dones a les que considera inconstants i sense capacitat d’aprendre.

FIGURES RETÒRIQUES:
1) Diu que “el brau s’humilla” : es tracta d’una personificació o prosopopeia.
2) Anàfora: Repetix “al lo” al principi de cada estrofa.

3.
Explica la vida del beat Joan de Mata. Neix a Falcó de la Cerdanya, essent fill dels Barons de Mataplana. La seva mare va rebre un anunci de la Verge que li digués que tindria un fill destinat a Déu i que seria fundador d’una nova ordre clerical. Després va ser penitent i es va retirar a pregar a una muntanya. Aconsegueix a Paris el títol de doctor en Teologia. En la seva primera missa, veu un àngel amb una creu vermella i blava amb dos captius. En el desert es visitat per Sant Fèlix amb el que funda a Roma la nova ordre de La Santa Trinitat Redempció de captius. Va tornar a Catalunya, amb el beneplàcit del Papa, va fundar quatre convents i va morir a Roma.

Escuela de Fontainebleau: Diana cazadora





Rapto de las Sabinas, del escultor de Flandes Giambologna,



Santa Maria della Consolazione en Todi 1508-1607.




Cena en Emaús, pintado en 1601 por Caravaggio.



Stift Melk, Wachau, Austria





El juramento de los Horacios, obra de Jacques-Louis David




Puerta de Brandeburgo








A la vanitat del món i engany


Si voleu ser discret parlau a pler,si voleu ser valent mostrau rigor,si, acàs, voleu ser festejadordigau, tothora, que teniu què fer;si opinió desitjau de mercader,tingau en la botiga plata i orab sedes i brocats de gran valor,i pagau a tothom, fins un diner;si voleu ser llegit tingau memòria,si voleu ser soldat parlau de guerrai, si galant, anau com Absalon;digau que los treballs teniu per glòriai tindran-vos per sant los de la terra,que és apariència tot lo de aquest món.









Arcàngel Sant Miquel


Ens parla de un capita de l’exercit del señor hi ha de protergirnos de tots el mals ens explica de les seves lluites contra els exercits del mal o del diable.