martes, 11 de mayo de 2010



De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de compendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibretat.

Registre civil

Salvador Espriu



Els meus ulls ja no saben

sinó contemplar dies

i sols perduts. Com sento

rodar velles tartanes

pels rials de Sinera!

Al meu record arriben

olors de mar vetllada

per clars estius. Perdura

en els meus dits la rosa

que vaig collir. I als llavis,

oratge, foc, paraules

esdevingudes cendra.

Registre elegíac

Salvador Espriu


No saps que les aixeyes s’han fet
Perquè no hi hagi l’aigua
I les cases Perqun`q hi passis
Més saludable fred, I els trens I els camins per al suport
Del meritori nivell
De la general felicitat?
Com que no vol mai ploure,
És clar que no hi ha llum,
I amb el diner no compres
Res del que vols i perversersament necesites,
Excepte l’entrada
Per al futbol de les festes
O per la inteligiblecursa nacional.

Registre satíric

DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel•lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.

VOCABULARI

- Ajaçar: Posar al jaç. /Jaç: Qualsevol cosa disposada per jeure al damunt.
- Decantat: Lloar en alt grau, ponderar.


CONTINGUT

En aquest poema Salvador Espriu i Castelló expressa el seu cansament de viure. Plasma en aquest poema un estat d’ànim dominat per la tristesa del mon que l’envolta. És una visió pessimista i desesperançada de la vida, on la solitud i el cansament del poeta omplen tot el contingut del poema.
El poeta sent la solitud, ja ni els versos dels grans poetes li ajuden a viure. Veu sense mirar com feia l’emperador nu del conte tradicional “El vestit de l’emperador”. Està tip d’ell mateix, de la buidor del seu missatge. Considera la mort com un alliberament personal. No creu en la salvació dels altres ni en la pròpia. Només vol descansar, morir sobre la terra.
El tema de la mort, tan insistent en la poesia d’En Espriu, apareix també en aquest poema. Es vol una mort “sense recança”, tranquil•la, serena, alliberadora dins un registre líric i elegíac.






NO CONVE QUE DIEM EL NOM [XXXVIII]

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

VOCABULARI
Palpentes: Ajudant-se de les mans en lloc dels ulls per encertir-se del camí, per evitar de topar, d'ensopegar, de caure, etc.


CONTINGUT

Aquest poema, No convé que diguem el seu nom..., de Salvador Espriu i Castelló(1913-1985) forma part del poemari La pell de brau (1960). És un exemple de com, durant el franquisme, els poetes compromesos havien de dir entre línies el que volien dir, sense ser massa explícits, per poder burlar la censura i salvar la pell. Salvador Espriu fa servir en el seus poemes el nom de Sepharad (nom utilitzat pels jueus sefardites per referir-se a Espanya) per parlar de l’Estat espanyol. En quant a la identitat del personatge encarnat en el poema pel cec i del qual diu que no convé dir-ne el nom, es tracta segurament del dictador en Franco.
Els primers versos sembla que dissimuladament s’estan referint al dictador. Segurament la censura no ho va entendre així, perquè els hauria prohibit. Després diu que no podem fonamentar la nostra vida en el buit, en el no-res ,sinó en els somnis que, encara que perillosos perquè són “castells de sorra”, ens permetran resistir en el temps de “cansament”(franquisme) per tal d’entendre la lliçó històrica o preparar-nos per el combat i la victòria futura sobre la mort i la dictadura.
Salvador Espriu fixa míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra. El poeta s’adreça a Sepharad (nom que utilitza per a designar Espanya quan l’autor es refereix a temes que considera molt importants, també utilitza aquest mot per a designar la península Ibèrica, fent servir el nom que utilitza la tradició mítica jueva per a designar Espanya). També farà servir en altres poemes els mots de “Lavinia” (Barcelona), “Alfaranja” (Catalunya),i “Konilòsia” (Espanya).
Quan Espriu diu “Escolta Sepharad està fent una paràfrasi de” l’Oda” de Joan Maragall que comença dient “Escolta Espanya” i segueix també la paràfrasi de les veus profètiques de la Bíblia ( per Espriu el llibre més important per la humanitat) que deien “Escolta Israel”. Com Maragall, Espriu fa una proposta moderna, reformista i revolucionària (sobretot en el franquisme), de diàleg entre els diversos pobles peninsulars, però no trencadora. És una proposta de diàleg en llibertat i diversitat.
Es tracta d’un poema amb un registre civil on el poeta es dirigeix a la col•lectivitat amb un missatge de to moral : “Els homes no poden ser si no són lliures”. Si no hi ha llibertat i Sepharad no escolta les reivindicacions fetes pel poble català per a defensar la pròpia identitat, aquest poble ja no serà. Desapareixerà com a poble. Així Espriu va ser sempre fidel a la llengua catalana i al seu país i la seva obra es llegirà en tota la postguerra, fins la seva mort, en clau patriòtica i consciència moral i nacional de la societat catalana.

CLASSIFICACIÓ

Els dos poemes es poden classificar:

1) Segons el seu registre:

a)“De tan senzill, no t’agradarà” és un poema amb un registre líric i elegíac. Espriu fa una reflexió sobre la mort. Es l’enyorança, el cansament , et to trist i pessimista que reflecteix el poema.
b)En canvi el poema “No convé que diguem el nom” té un registre civil. Espriu s’adreça a la col•lectivitat, a Espanya, per transmetre un missatge clar i contundent sobre l’essència de Catalunya i el seu compromís amb el país.

2) Segons els temes:

a)El poema “De tan senzill, no t’agradarà” estaria dins el primer gran tema del autor: la meditació sobre la condició humana centrada en els temes de la mort i lla llibertat. La mort com a una visió del món pessimista i desesperançada, la solitud, el cansament del poeta, la mort com a alliberament, etc..
b) El poema “No convé que diguem el seu nom” estaria dins l’univers del segon gran tema de la poesia d’en Espriu: La preocupació per Catalunya i el seu destí. Present en el llibre al que correspon el poema “La pell de brau”, hi ha reflexions i increpacions a Sepharad (Espanya) que no escolta i impedeix la llibertat d’un poble per ser ell mateix.

3) Segons els aspectes principals que caracteritzen la poesia de Salvador Espriu:

a) En el primer poema es pot apreciar un dels aspectes característics de la poesia d’Espriu: l’estil simbòlic i alegòric. Les imatges i els símbols són importants. Apareixen els símbols construits a partir d’ imatges de la natura (el vent, la terra). Però, no apareixen les referències culturals i literàries ( tret de la referència a l’emperador del conte infantil “El vestit de l’Emperador”), ni es presenten els mites que apareixen en el segon poema.
b) En canvi, en el segon poema apareix la presència de mites de creació pròpia com “Sepharad”( que s’identifica amb Espanya)i que està extret de la mística jueva


Salvador Espriu
FINS AQUI, PART DEL MARC



NOVES PARAULES D'AGUR
Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,
ni amb mots apresos al més savi lèxic,
ni amb rares pauses o subtils silencis,
no esgotaràs tots els noms de la mort.
Només recorda
que es diu vell caminant i també mur,
i com jo que parlo, i com tu que escoltes.
Després, si així ho vols i t'agrada,
vist que la lluna encara
surt puntual de la fredor del mar
i el vent, albardà foll,
xiscla i s'escampa per les seques vinyes,
et serà lícit de sentir-te culte
i, a estones, qui sap si felicíssim.

Aquest poema tracta e tema de la mort, i diu que a tothom li arriba la mort per molt intel.ligent o culte que sigui, i que no fa distinció
Vocabulari:
Lícit: justificable, acceptat
Subtil:refinat, superflu








SENTIT A LA MANERA DE SALVADOR ESPRIU

He de pagar el meu vell preu, la mort,
i avui els ulls se'm cansen de la llum.
Baixats amb mancament tots els graons,
m'endinsen pel domini de la nit.

Silenciós, m'alço rei de la nit
i em sé servent dels homes de dolor.
Ai, com guiar aquest immens dolor
al clos de les paraules de la nit?

Passen el vent, el triomf, el repòs,
per rengles d'altes flames i d'arquers.
Presoner dels meus morts i del meu nom,
esdevinc mur, jo caminat per mi.

I em perdo i sóc, sense missatge, sol,
enllà del cant, enmig dels oblidats
caiguts amb por, només un somni fosc
del qui sortí dels palaus de la lluna.
El poeta veu que arriba el moment de la seva mort i repassa mentalment la seva vida i descriu metafòricament les ultimes imatges que veu
Vocabulari:
Esdevenir: convertir-se en ,tornar-se
Rengle: fila


PART BALBOA




10- LLegeix atentament aquests poemes d’Espriu
-Classifica’ls amb l’ajut del quadre d’acord amb els registres estudiats.Digues per tant, en vada cas, si es tracta de poesía elegíaca , satírica o civil.
Text: B
Poesia :elegíaca
Text: C
Poesia: satírica
Text: A
Poesia: civil

ORACIÓ EN LA TEVA MORT

Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d'ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla.

L'autor quan veu el cel i no està el Sol, veu que una llum clara il•lumina els roures i volque apareguiel Sol i que la proxima llum que surti sigui més clara que les anteriors
Cementiri de Sinera


[II]

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.


Aquest poema honra a la patria de Sinera parla de temes geogràfics com el turons de pins i vinya i el pols de rials, es veu que és un poema introductori ya que és crea una base per el seguents poemes.


PART MARIMON